Dia 16: Saigon (dia 2)

Hola a tothom!!!!

Avui ens esperava la visita als túners Cu Chi a les afores de Ho Chi Minh i el vol cap a Cambodja! així doncs, el nostre dia ha començat sobre les 7:00 ja que a les 8:00 ens venien a buscar per fer la visita que havíem contractat. Hem estat les primeres en ser recollides i per tant ens ha tocat fer ruta per tots els hotels, però desseguida, ja hem enfilat cap als túnels Cu Chi. I què són aquests túnels? doncs un entramat de túnels subterranis que recorren kilòmetres i kilòmetres del bosc del sud de vietnam i que eren els que feien servir els "goriles" (guerrillers vietnamites del sud, afins al comunisme i aliats durant la guerra dels vietnamites del nord, que lluitaven contra els americans i els vietnamites del sud aliats dels americans) per tal de poder atacar a les tropes americanes i amagar-se de manera ràpida i fàcil d'ells després dels atacs. Sabíem que trobaríem molta història vietnamita a Ho Chi Minh i efectivament l'estem trobant.

A mi em feia una mica de por aquesta excursió perquè havia llegit en varis llocs que ho tenen posat molt com un parc d'atraccions però la veritat és que m'ha sorprès molt gratament, m'ha agradat moltíssim i crec que en part ha estat pel nostre guia, en Gwen, que sabia moltíssim d'història i es veia que li agradava molt explicar-la. Ja des d'un principi hem vist de quina part estava ell, ja que al poc d'estar tots dins del bus ens ha dit que ell no era comunista i que els americans van anar a Vietnam no per invadir sino per ajudar a la població en contra del comunisme: ell i la seva familia havien donat suport a la guerra al bàndol no-comunista, aliat dels americans (els que ahir vam veure al museu de la guerra que malanomenaven com a vietnamites-del-sud-titelles).

Una de les coses que ens ha explicat és que molta de la gent que viu a Ho Chi Minh no li agrada aquest nom de la ciutat i que continua anomenant-la Saigón, el nom antic. I això és perquè el bàndol guanyador (el comunista del nord) va fer canviar el nom com a recordatori o càstic al bàndol perdedor (el del sud) ja que Ho Chi Minh va ser el president comunista per excel·lència. Així que a partir d'ara l'anomenaré com a Saigón.

I semblarà que en Gwen ha estat tirant tota l'estona cap al seu bàndol, però excepte aquests comentaris i algun més, la veritat és que ha estat molt neutral i fins i tot alabava contínuament als goriles per lo llestos que havien estat i deia que havia estat la seva inteligència i les seves estratègies guerrilleres les que havien acabat decantant la balança cap als comunistes a la guerra i que havien fet guanyar la guerra.

Després de gairebé dues hores per arribar als túners Cu Chi (tot i estar a només 60Km de Saigón el trànsit per sortir ha estat un festival de l'humor... quin mega-caos!!!) per fi hi arribem! El primer que ens rep és un gran cartell amb tota la zona que es pot visitar, que és una petita part de la que hi ha de veritat però aquesta és la que han habilitat pel turisme.

I hi ha una zona dins de l'edifici principal on hi ha tot tipus d'armes, tant d'un bàndol com de l'altre i també de municions de tot tipus.

Després de passar aquesta primera part, hem sortit a l'exterior i el Gwen ens ha començat a fer la visita guiada on hem pogut veure els forats que eren les entrades als túnels subterranis que feien servir els goriles per escapar i amagar-se dels americans. I petits és dir poc... ens han explicat que eren molt petits però de veritat que es necessitava ser realment molt petit o al menys molt prim per encabir-s'hi! jo ni ho he provat, ni de broma hi cabia!! de fet, s'ha ficat una dona suuuper prima i no li sobrava gaire espai. No em puc imaginar als militars americans intentant trobar els mini-forats amagats a terra (i coberts amb fulles, que ni es veien a simple vista i sabent que estaven allà!) i molt menys entrant-hi! totalment impossible!! a més, una vegada dins era com un formiguer que només els goriles sabien entendre i orientar-se, n'hi havia hagut que fins i tot havien nascut allà dins!

Pel camí et vas trobant entrades que han fet més grans per a que puguis entrar i fer-te la foto de rigor... jejejeje.

En Gwen ens ha explicat que els goriles eren uns estrateges excel·lents, i una de les coses que van dissenyar va ser tot un conjunt de trampes de diferents tipus per tal de ferir als americans. Perquè a més, no els volien matar sino ferir per a que es convertissin en ferits i que els haguessin de carretejar i que enlentissin a les tropes... hi havia diferents tipus de trampes a terra, bàsicament eren plataformes que al trepitjar-les, s'obrien i queien en unes punxes o bé les punxes sortien dels laterals (hi havia uns 6-7 tipus diferents que un home molt amable t'anava ensenyant, activant-les amb un pal de fusta llarg que feia les funcions de persona que hi queia).  

També hi ha algunes representacions de com vivien o què feien els goriles, que sempre anaven de negre a diferència dels seus aliats del nord, que anaven vestits amb robes verdes.

Dins del recinte també hi ha una zona de tir, on per un dòlar pots disparar a unes dianes i era raro perquè a mesura que ens hem apropat no se sentia res, i és que resulta que s'havien quedat sense bales... jejejeje.

Durant el recorregut hem vist que com a souvenirs hi havia unes sabates fetes de goma i hem arribat a una zona on en Gwen ens ha ensenyat unes sabates que portaven els goriles. I n'hi havia de normals i d'unes que la sola estava al revès (la part que seria de davant estava al darrere i la de darrere al davant) així doncs, quan se les posaven i caminaven, les marques i els rastres que deixaven al terra estaven al revès i semblava que la persona hagués anat en contra-direcció. I de nou, el Gwen ha remarcat que eren uns grans estrategues i que per això havien acabat guanyant la guerra.

Tot i que no hem pogut entrar als túnels normals, hi ha un túnel que han adaptat per a que es pugui visitar i l'han enxamplat una mica i pots anar-hi durant 20, 40 o 60 metres, segons el que vulguis. Era mooooolt estret i havies d'anar o bé de genolls o bé caminant molt molt ajupit. Jo, que portava la motxilla grossa a l'esquena, pràcticament no hi cabia i veient que el dels 40 metres es feia més petit, he sortit els 20 i la Glòria ha sortit als 40m. Pel que es veu, el camí dels 40 als 60 metres has d'anar estirat amb la panxa boca avalls i arrossegant-te amb els braços...

Però no tot eren túnels sino que també hi havia com habitacions i sales on es feia vida, tenien un hospital, zones de trobament, zones on dormien i les cuines, entre d'altres.

Ens han ensenyat una cuina i el Gwen ens ha explicat que feien servir un sistema de ventilació que consistia en troncs de bambú molt allargats units i ramificats que acabaven en sortides de fum a molts metres de la cuina i a on durant el recorregut s'havia dissipat moltíssim el fum i a on gairebé no hi sortia res a l'exterior per a no ser detectats. I si alguna vegada aquestes sortides eren detectades pels americans i bombardejades, no passava res perquè les cuines estaven segures a metres de distància. I a més, només cuinaven una o dues vegades a la setmana, per evitar ser detectats.

Quan li he agafat una mica més de confiança al Gwen i després de dir-li que si no volia contestar, no calia que ho fes, li he preguntat la seva opinió sobre el museu de la guerra de Saigón, sobre com estava explicat tot plegat i m'ha dit que segons la seva opinió aquest museu estava fet per fer simple propaganda del bàndol que va guanyar i punt, però que trobava que hi havia parts on s'explicava bé la història de la guerra i que era positiu recordar-la.

Una cosa que a mi ja em va cridar l'atenció ahir va ser el tema del gas mostaça... ja que quan els americans van decidir que no podien controlar els territoris del sud completament (per culpa dels guerrillers goriles i els aliats del nord que havien baixat a ajudar-los) i que deixaven Vietnam com a algo perdut, van ruixar tota la selva de Vietnam on estaven els goriles amb aquest gas (i també part de Cambodja, on els americans sospitaven que podien haver-ne també) però en aquesta selva també hi havia gent inocent que estava a favor dels americans, però no van tenir miraments a l'hora de ruixar indiscriminadament... i al fer el comentari sobre el tema al Gwen ens ha dit que ell vol pensar que els americans no tenien consciència dels efectes nocius tan aterradors que tenia aquest gas sobre les persones i els efectes devastadors que tenien en les generacions següents de gent que havia estat exposada al gas (les fotos que vam veure ahir al museu eren aterradores...).

Després d'un parell d'hores d'història, hem acabat la visita i hem començat el camí de tornada a Saigón i hem demanat que ens deixessin al costat del mercat de Ben Thanh, al qual vam fer una visita ràpida ahir, i a on vam veure cosetes que ens van agradar. Hem dinat a un restaurant al davant del mercat i hi hem anat a fer 4 compres.

I quan ha s'ha apropat l'hora d'anar cap a l'aeroport, hem agafat un taxi per a que ens portés a l'aeroport i hem volat cap al nostre proper destí... Cambodja ens espera!!! a Cambodja passarem 3 dies només, però els intentarem aprofitar al màxim!! quan hem arribat a l'hotel era tardet, i hem anat directament a les nostres super habitacions i a dormir!! que demà serà un dia llarg!!!

Bona nit!