dijous, 31 d’agost del 2017

Dia 16: Saigon (dia 2)

Hola a tothom!!!!

Avui ens esperava la visita als túners Cu Chi a les afores de Ho Chi Minh i el vol cap a Cambodja! així doncs, el nostre dia ha començat sobre les 7:00 ja que a les 8:00 ens venien a buscar per fer la visita que havíem contractat. Hem estat les primeres en ser recollides i per tant ens ha tocat fer ruta per tots els hotels, però desseguida, ja hem enfilat cap als túnels Cu Chi. I què són aquests túnels? doncs un entramat de túnels subterranis que recorren kilòmetres i kilòmetres del bosc del sud de vietnam i que eren els que feien servir els "goriles" (guerrillers vietnamites del sud, afins al comunisme i aliats durant la guerra dels vietnamites del nord, que lluitaven contra els americans i els vietnamites del sud aliats dels americans) per tal de poder atacar a les tropes americanes i amagar-se de manera ràpida i fàcil d'ells després dels atacs. Sabíem que trobaríem molta història vietnamita a Ho Chi Minh i efectivament l'estem trobant.

A mi em feia una mica de por aquesta excursió perquè havia llegit en varis llocs que ho tenen posat molt com un parc d'atraccions però la veritat és que m'ha sorprès molt gratament, m'ha agradat moltíssim i crec que en part ha estat pel nostre guia, en Gwen, que sabia moltíssim d'història i es veia que li agradava molt explicar-la. Ja des d'un principi hem vist de quina part estava ell, ja que al poc d'estar tots dins del bus ens ha dit que ell no era comunista i que els americans van anar a Vietnam no per invadir sino per ajudar a la població en contra del comunisme: ell i la seva familia havien donat suport a la guerra al bàndol no-comunista, aliat dels americans (els que ahir vam veure al museu de la guerra que malanomenaven com a vietnamites-del-sud-titelles).

Una de les coses que ens ha explicat és que molta de la gent que viu a Ho Chi Minh no li agrada aquest nom de la ciutat i que continua anomenant-la Saigón, el nom antic. I això és perquè el bàndol guanyador (el comunista del nord) va fer canviar el nom com a recordatori o càstic al bàndol perdedor (el del sud) ja que Ho Chi Minh va ser el president comunista per excel·lència. Així que a partir d'ara l'anomenaré com a Saigón.

I semblarà que en Gwen ha estat tirant tota l'estona cap al seu bàndol, però excepte aquests comentaris i algun més, la veritat és que ha estat molt neutral i fins i tot alabava contínuament als goriles per lo llestos que havien estat i deia que havia estat la seva inteligència i les seves estratègies guerrilleres les que havien acabat decantant la balança cap als comunistes a la guerra i que havien fet guanyar la guerra.

Després de gairebé dues hores per arribar als túners Cu Chi (tot i estar a només 60Km de Saigón el trànsit per sortir ha estat un festival de l'humor... quin mega-caos!!!) per fi hi arribem! El primer que ens rep és un gran cartell amb tota la zona que es pot visitar, que és una petita part de la que hi ha de veritat però aquesta és la que han habilitat pel turisme.


I hi ha una zona dins de l'edifici principal on hi ha tot tipus d'armes, tant d'un bàndol com de l'altre i també de municions de tot tipus.


Després de passar aquesta primera part, hem sortit a l'exterior i el Gwen ens ha començat a fer la visita guiada on hem pogut veure els forats que eren les entrades als túnels subterranis que feien servir els goriles per escapar i amagar-se dels americans. I petits és dir poc... ens han explicat que eren molt petits però de veritat que es necessitava ser realment molt petit o al menys molt prim per encabir-s'hi! jo ni ho he provat, ni de broma hi cabia!! de fet, s'ha ficat una dona suuuper prima i no li sobrava gaire espai. No em puc imaginar als militars americans intentant trobar els mini-forats amagats a terra (i coberts amb fulles, que ni es veien a simple vista i sabent que estaven allà!) i molt menys entrant-hi! totalment impossible!! a més, una vegada dins era com un formiguer que només els goriles sabien entendre i orientar-se, n'hi havia hagut que fins i tot havien nascut allà dins!



Pel camí et vas trobant entrades que han fet més grans per a que puguis entrar i fer-te la foto de rigor... jejejeje.




En Gwen ens ha explicat que els goriles eren uns estrateges excel·lents, i una de les coses que van dissenyar va ser tot un conjunt de trampes de diferents tipus per tal de ferir als americans. Perquè a més, no els volien matar sino ferir per a que es convertissin en ferits i que els haguessin de carretejar i que enlentissin a les tropes... hi havia diferents tipus de trampes a terra, bàsicament eren plataformes que al trepitjar-les, s'obrien i queien en unes punxes o bé les punxes sortien dels laterals (hi havia uns 6-7 tipus diferents que un home molt amable t'anava ensenyant, activant-les amb un pal de fusta llarg que feia les funcions de persona que hi queia).  



També hi ha algunes representacions de com vivien o què feien els goriles, que sempre anaven de negre a diferència dels seus aliats del nord, que anaven vestits amb robes verdes.



Dins del recinte també hi ha una zona de tir, on per un dòlar pots disparar a unes dianes i era raro perquè a mesura que ens hem apropat no se sentia res, i és que resulta que s'havien quedat sense bales... jejejeje.


Durant el recorregut hem vist que com a souvenirs hi havia unes sabates fetes de goma i hem arribat a una zona on en Gwen ens ha ensenyat unes sabates que portaven els goriles. I n'hi havia de normals i d'unes que la sola estava al revès (la part que seria de davant estava al darrere i la de darrere al davant) així doncs, quan se les posaven i caminaven, les marques i els rastres que deixaven al terra estaven al revès i semblava que la persona hagués anat en contra-direcció. I de nou, el Gwen ha remarcat que eren uns grans estrategues i que per això havien acabat guanyant la guerra.


Tot i que no hem pogut entrar als túnels normals, hi ha un túnel que han adaptat per a que es pugui visitar i l'han enxamplat una mica i pots anar-hi durant 20, 40 o 60 metres, segons el que vulguis. Era mooooolt estret i havies d'anar o bé de genolls o bé caminant molt molt ajupit. Jo, que portava la motxilla grossa a l'esquena, pràcticament no hi cabia i veient que el dels 40 metres es feia més petit, he sortit els 20 i la Glòria ha sortit als 40m. Pel que es veu, el camí dels 40 als 60 metres has d'anar estirat amb la panxa boca avalls i arrossegant-te amb els braços...


Però no tot eren túnels sino que també hi havia com habitacions i sales on es feia vida, tenien un hospital, zones de trobament, zones on dormien i les cuines, entre d'altres.


Ens han ensenyat una cuina i el Gwen ens ha explicat que feien servir un sistema de ventilació que consistia en troncs de bambú molt allargats units i ramificats que acabaven en sortides de fum a molts metres de la cuina i a on durant el recorregut s'havia dissipat moltíssim el fum i a on gairebé no hi sortia res a l'exterior per a no ser detectats. I si alguna vegada aquestes sortides eren detectades pels americans i bombardejades, no passava res perquè les cuines estaven segures a metres de distància. I a més, només cuinaven una o dues vegades a la setmana, per evitar ser detectats.



Quan li he agafat una mica més de confiança al Gwen i després de dir-li que si no volia contestar, no calia que ho fes, li he preguntat la seva opinió sobre el museu de la guerra de Saigón, sobre com estava explicat tot plegat i m'ha dit que segons la seva opinió aquest museu estava fet per fer simple propaganda del bàndol que va guanyar i punt, però que trobava que hi havia parts on s'explicava bé la història de la guerra i que era positiu recordar-la.

Una cosa que a mi ja em va cridar l'atenció ahir va ser el tema del gas mostaça... ja que quan els americans van decidir que no podien controlar els territoris del sud completament (per culpa dels guerrillers goriles i els aliats del nord que havien baixat a ajudar-los) i que deixaven Vietnam com a algo perdut, van ruixar tota la selva de Vietnam on estaven els goriles amb aquest gas (i també part de Cambodja, on els americans sospitaven que podien haver-ne també) però en aquesta selva també hi havia gent inocent que estava a favor dels americans, però no van tenir miraments a l'hora de ruixar indiscriminadament... i al fer el comentari sobre el tema al Gwen ens ha dit que ell vol pensar que els americans no tenien consciència dels efectes nocius tan aterradors que tenia aquest gas sobre les persones i els efectes devastadors que tenien en les generacions següents de gent que havia estat exposada al gas (les fotos que vam veure ahir al museu eren aterradores...).

Després d'un parell d'hores d'història, hem acabat la visita i hem començat el camí de tornada a Saigón i hem demanat que ens deixessin al costat del mercat de Ben Thanh, al qual vam fer una visita ràpida ahir, i a on vam veure cosetes que ens van agradar. Hem dinat a un restaurant al davant del mercat i hi hem anat a fer 4 compres.



I quan ha s'ha apropat l'hora d'anar cap a l'aeroport, hem agafat un taxi per a que ens portés a l'aeroport i hem volat cap al nostre proper destí... Cambodja ens espera!!! a Cambodja passarem 3 dies només, però els intentarem aprofitar al màxim!! quan hem arribat a l'hotel era tardet, i hem anat directament a les nostres super habitacions i a dormir!! que demà serà un dia llarg!!!

Bona nit!

dimecres, 30 d’agost del 2017

Dia 15: Ho Chi Minh (dia 1)

Hola a tothom!!!!

Avui hem deixat el delta del Mekong i aquest fantàstic homestay on hem estat per anar cap a Ho Chi Minh! mentre estàvem esmorzant hem demanat als nois que ens avisessin a un taxi (això estava al mig del no res...) per anar al centre de Can Tho, on està l'estació d'autobusos FUTA que és el que ens havia de portar fins a Ho Chi Minh (el trajecte durava 4h30min). I res, una mica abans de l'hora ens arriba el taxi (bé, no era ben bé un taxi sino com el cotxe del homestay que fa les funcions de taxi), ens pugem i el noi del homestay ens diu que li hem de pagar al conductor 100.000 dongs per persona (uns 4€ al canvi), ens acomiadem d'ell i comencem el camí. I passa el temps, i passa el temps... i no arribem a l'estació... quan havia passat una mitja hora comencem a comentar que deu ni do lo gran que és Can Tho... xD I quan portàvem 45 minuts, la Glòria mira el GPS i estàvem de camí a Ho Chi Minh, feia estona llaaarga que havíem marxat de Can Tho!! li preguntem al conductor i ens diu un "sí, estem anant a Ho Chi Minh, a l'estació d'autobusos FUTA d'allà" i imagineu-vos les nostres cares!!! xDDD Li preguntem que quan ens costarà (la broma) i ens diu que 100.000 dongs per persona... com???? més de 2 hores i mitja de viatge per 4€ per persona en un cotxe de puta mare??? oh yeah!! ens ha sortit rodó!!!! així que res, a relaxar-se!!! jejejeje. El que encara no acabem d'entendre és com els del homestay van entendre que volíem anar a Ho Chi Minh i no al centre de la seva ciutat a buscar el bus... ei, però no ens queixarem pas!!!

Després de 2h i mitja de viatge, hem arribat a l'estació d'autobusos però aquesta ciutat és taaaaan enorme, que encara havíem d'agafar un bus fins a on estava el nostre hotel. Hem intentat que el conductor ens porti (pagant-li una mica més) però ens ha dit que nos sabia on era i no semblava que volgués entrar a la ciutat així que no hem insitit. Així doncs, una vegada allà el google maps ens ha dit que el bus que havíem d'agafar era el número 2 (hem preguntat a 3 persones per allà i una no ens ha entès gens, l'altre ens ha dit un "sí, 2" però creiem que no ens ha entès i una tercera ens ha dit que sí, que era el 2, així que sembla que anem bé!). Hem anat a agafar-lo i no hi havia manera de trobar-lo, hi havia desenes i desenes d'autocars i autobusos! però després d'una estona mirant números l'hem trobat, encara no sortia i el conductor s'estava fotent una migdiada del copón xDDD


Després d'una hora de recorregut (aquesta ciutat és enorme i el trànsit és... com descriure-ho... un caos absolut!!) hem arribat a la nostra parada i l'hotel estava molt a prop. Hem deixat les coses i la nostra primera parada (i parada obligatòria a Ho Chi Minh) ha estat el museu de la guerra. Museu molt i molt impactant... a fora hi ha tot de vehicles i armes que es van servir durant la guerra però la part  impactant és la part de dins, la de l'edifici... hi ha tot d'imatges de fotògrafs de guerra on es poden veure de manera molt visual moments de la guerra, de soldats, de familes destroçades...





I terriblement impactant és la part on expliquen tot el tema del gas mostaça que van ruixar els americans sobre el sud de Vietnam i com va afectar això a la població... desenes i desenes d'imatges de nens, joves i adults amb anomalies de tot tipus per l'afectació que va tenir aquesta arma... és esgarridor... i com ja sabem que la guerra l'escriuen els guanyadors, diguem que les explicacions estan molt esbiaixades cap a un cantó... de fet, quan es parla dels vietnamietes del sud (els que es van aliar amb els americans en contra dels del nord) parlen d'ells com els "puppets" (les titelles), o bé quan parlaven dels fotògrafs de guerra morts que eren del bàndol nord-vietnamita en parlaven com els herois o els màrtirs i de la resta, deien només les nacionalitats i prou.


Després de sortir amb molt mal cos del museu (però realment és visita obligada a aquesta ciutat!), ens hem dirigit cap a la catedral de Notre Dame. És un edifici de l'època de la colonització francesa (a que no us ho imaginaveu?) d'estil neoromànic que es va construir l'any 1863. Sembla que l'estan reformant i no ens han deixat entrar... però fa molt patxoca, la veritat.



Just al seu davant, està l'oficina central de correus, que també és de l'època francesa (com no!) i va ser disenyada per l'Eiffel. La veritat és que és un edifici molt imponent, tant per dins com per fora! una de les coses que més criden l'atenció quan entres és el gran quadre de Ho Chi Minh que hi ha just al davant.



Demà volem fer l'excursió als túners Cu Chi i per arribar-hi s'ha de contractar una excursió, així que abans de sortir de l'hotel hem mirat un parell d'agències amb bones referències a internet per a poder contractar-la. Ens hem dirigit cap a elles i de sobte ens hem trobat als carrers pijos de la ciutat... quins gratacels, quin luxe!!! ens sentíem fora de lloc totalment!! jejejeje. I és que sembla que aquesta ciutat és molt diferent a Hanoi, és molt més cosmopolita, més moderna, és on deuen estar la gran part dels diners del país.


I es veuen molts grupets d'amics que queden per pendre algo als parcs o als carrers (cosa que no es veia a Hanoi), hi ha moltíssim trànsit, i quan dic moltíssim vol dir molt pitjor que a Hanoi (ja ens ho deien ja... "si creieu que a Hanoi hi ha trànsti, espereu-vos a arribar a Ho Chi Minh!"). Ens han comentat que la ciutat té 13 milions d'habitants censats però que s'estima que el número real és de 15 milions i que hi ha un total de 9 milios de motos... imagineu-vos!!! tu comences a creuar els carrers (carrers de 4 o 5 carrils... impensable a Hanoi!) i ells ja t'aniran esquivant... de bojos!!!!

A continuació hem anat cap a l'òpera de Ho Chi Minh, que també és un edifici de l'època de la colonització francesa i que data del 1897. Tota la zona està rodejada grans hotels i tot de luxe!!mare meva, quina diferència amb tot el que hem vist fins ara!


I ja per últim hem anat a l'hotel a dutxar-nos i canviar-nos una mica de roba (fa una xafogor horrible... i anàvem xopes de suor!!) perquè hem quedat amb els bilbainos que vam conèixer al vaixell de Halong!! ens hem anat escrivint i resulta que coincidíem amb ells avui a Ho Chi Minh així que hem anat al seu super hotel amb unes vistes que t'hi cagues de la ciutat!!!! i hem estat prenent algo amb ells allà.


Després hem anat a la part dels restaurants i de la festa de Ho Chi Minh i allà hem sopat i després hem anat a pendre algo mentre fèiem un parell de partides de billar els 4 (Carlos i Glòria contra Aitor i jo... els GPS's del grup contra els no-GPS's i he de dir que els no-GPSs hem guanyat les dues partides... ehem ehem... jejejeje). La veritat és que la zona de festa m'ha agradat molt!!! un gran descobriment! està pleníssima de gent i de vida!!!!! I amb molta peneta ens hem acomiadat de l'Aitor i del Carlos, són uns nois genials!!! (nos volveremos a ver en Barcelona!).

I ja està, hem anat a dormir a l'hotel, que demà ens esperen els túnels Cu Chi!

Bona nit!!!


dissabte, 26 d’agost del 2017

Dia 14: Can Tho (dia 2)

Bon dia a tots!!!

El dia d'avui ha començat molt d'hora... i per molt d'hora vull dir les 4:30... anem a veure el mercat flotant de Cai Rang, un dels més gran de tot el Mekong. Quan ha sonat el despertador encara era negre nit. Havíem quedat a les 5:30 per pujar-nos a la barqueta del homestay i anar cap al mercat flotant.

Com estem a un afluent del riu, hem hagut d'anar remuntant l'afluent fins al riu principal, passant primer per tot de zones d'àrbols i després els àrbols han anat deixant pas a les cases sobre el riu, on hem vist com la gent anava fent les seves vides allà dins (són cases completament obertes), com descansar, rentar-se les dents...









Després d'una mitja hora, hem arribat al mercat!! sabia que m'agradaria però és que m'ha encantat!!!! tot de gent a les seves barquetes fent les seves compra-venda de tot tipus de coses... hi havia barques amb fruita, amb verdura, barques que eren bars ambulants... espectacular!!!! jejejeje. Ens han exlpicat que hi ha gent que ve de molt lluny per poder comprar o vendre els seus productes, que a vegades tenen hores de trajecte cada dia per a arribar allà! i també ens han explicat que molta gent el que fa és anar al mercat flotant a comprar productes que després s'emporten al mercat de terra i ho venen més car allà. La veritat és que és un lloc fascinant!! de sempre m'han agradat molt els mercats... jejejeje. Us deixo un munt de fotos!!











Després de donar varies voltes a tot el mercat flotant, la nostra guia, l'Anna ens ha portat al mercat de terra. Ha estat molt xulo, amb totes les olors barrejades... i ens ha anat comprant de tot per a que ho anéssim provant: rambutants, una coca feta d'arròs (com no!!), una fruita petita i de color marronós que ja teníem ganes de provar, donuts vietnamites... com encara no havíem esmorzat, la dona ens deu haver vist amb cara de gana!!! jejeje.








Una estona més tard, hem tornat a la barca i hem tornat cap el homestay, on hem esmorzat!! eren les 8:00 del matí i havíem d'agafar forces perquè el dia d'avui només havia fet que començar!! A les 9:00 teníem una altra excursió contractada, aquesta vegada amb bicicleta i el guia era el Tommy. Així que després d'esmorzar i fer una mica el gangul a les tumbones, hem agafat les bicis i hem començat la ruta pels poblets del voltant. I ja us avanço que ha estat espectacular!!! el Tommy ha estat genial, ens ha explicat moltíssimes coses de la gent, la cultura, la religió, etc. de Vietnam.

Però anem per passos: la primera parada ha estat a una escola del poble, la qual tenia dues aules, una per uns 30 nens i l'altra per uns 20-25 nens i ens ha estat parlant sobre el sistema educatiu que tenen a Vietnam... molt curiós tot plegat!

A continuació hem anat a una botiga on fan ganivets de mode completament tradicional... de fet el lloc era una espècie de txabola on tot era completament rudimentari. I allà dins ens ha explicat una de les coses més curioses de tota la visita, i és el fet de com s'anomenen entre sí els vietnamites. Resulta que està molt i molt mal vist que una persona jove li digui pel nom a una persona més gran. Als pares els hi diuen pare/papa o mare/mama però mai mai pel nom, a l'àvia o l'avi el mateix, als tiets els hi diuen tiet 2, tiet 3, etc (mai començant per l'1... no sabia el perquè...). Si el germà és més gran, també segueixen la mateixa norma. Diu que això està tan arraigat que molt sovint no saben ni com es diuen els seus familiars més grans... ell es va enterar de com es deia la seva àvia el dia que va veure la seva tomba... espectacular tot plegat, no us sembla? jo m'he quedat a quadros!!

La següent parada ha estat a una fàbrica (per dir-li d'alguna manera) de vi d'arròs. Estava al costat de la casa dels propietaris i ens ha ensenyat com es fa el vi d'arròs (rice wine o també li diuen happy water). L'hem tastat i mare meva, quin licor més fort!! tot i així, ha fet servir un aparell de color vermell per saber quina graduació tenia el vi, omplia l'aparell aquest amb tot de licor i un medidor pujava fins a marcar la graduació. Tradicional però efectiu!! Allà també hem pogut veure com tenien un parell de tombes just al costat d'on estava treballant l'arròs un home i ens ha dit que això és legal a Vietnam, que de normal pots tenir els teus familiars morts al costat de la casa, allà als sarcòfags i si en algun moment per qualsevol cosa es mudessin de lloc, se'ls haurien d'emportar amb ells. Impactant!


A continuació ens ha portat a la pagoda del poble i ens ha explicat que hi ha pagodes per homes i per dones, i aquella era de dones. També ens ha explicat que si hi ha dones que es queden embaraçades fora del matrimoni (la qual cosa està moooolt mal vist) acostumen a desaparèixer per a que no s'enteri ningú i llavors acudeixen a la pagoda a deixar allà els seus nens i tornen a la seva vida habitual sense haver tacat el nom i la reputació de la familia. I a la pagoda on hem anat, tot i ser molt petita, hi havia 6 nens orfes de mares que els havien deixat allà. Llavors quan arriben a la majoria d'edat als 18 anys, poden triar entre fer-se monjos/monges o bé marxar i fer vida normal fora de la pagoda. I hi havia tant nens com nenes orfes i si la pagoda és d'homes, a la que creixen una mica les noies han de marxar i anar a una altra de dones i a la inversa. La veritat és que m'ha recordat molt a Espanya, quan fa anys s'abandonaven els nens a les portes de les esglésies per les mateixes raons...


Després ens hem dirigit a una fàbrica d'arròs, on reben els Kg i Kg de grans d'arròs i el processen fins que queda l'arròs blanc que es menja. Ens ha ensenyat una safata on hem pogut veure l'arròs en totes les seves fases. Si mireu la foto d'abaix, el que es veu a la dreta és l'arròs tal qual arriba, amb la seva vaina i tot. Seguint un sentit anti-horari, es poden veure les vaines una vegada s'ha tret l'arròs de dins. A continuació (i sempre seguint el sentit anti-horari) estan els grans d'arròs tal qual surten de les vaines, que són d'un color més marronós i que ens ha dit que aquest arròs no el volen per cuinar. Després (i crec que és difícil de veure a la foto) hi ha grans d'arròs que s'han trencat durant el procés i que ens ha dit que es fan servir per fer vi d'arròs, paper d'arròs, coques, etc. La farina més blanca que hi ha a continuació és el que es treu de l'arròs marró per fer-lo arròs blanc i es fa servir per alimentar a alguns animals. La farina més marronosa són vaines triturades i les fanservir per compostatge i per cremar i per últim està l'arròs processat que és el que està al mig. Interessant oi??


En aquesta fàbrica tenen una màquina on posen l'arròs dins les vaines i acaben treient l'arròs blanc però ens ha dit que creu que ja no està en funcionament perquè sempre que va la màquina està parada (a més, tenia teranyines! jejeje) i que el lloc aquest només serveix per emmagatzematge de sacs d'arròs de tot tipus, hi ha sacs i sacs per parar un tren!!!




La següent parada ha estat en la consulta d'un metge de medicina tradicional, que fa acupuntura i els massatges aquests amb pots calents (no sé ben bé si té algun nom en concret...). Ens ha explicat que el metge no cobra sino que la gent que vol els seus serveis el que fa és fer donacions o bé portar herbes o flors medicinals de les seves cases i camps, per a que ell les processi i les pugui fer servir. Hi havia un munt de bidons plens de flors, branques, pells de coses varies però com estaven escrites en vietnamita moltes d'elles no sé el que eren :P



I ja per últim ens ha portat a una fàbrica (de nou, la casa d'algú i que al costat té el seu lloc de treball) de testos de ciment i de plantació de bonsais. Ens ha explicat com fan els testos de diferents tamanys i com al costat tenen la plantació de bonsais o d'arbres que no són bonsais però que la gent pot posar a les seves cases (si no tenen diners per comprar un bonsai). De fet, durant el recorregut i en un dels moments en els que he anat amb la bici al costat del Tommy, m'ha ensenyat una casa que m'ha dit que era d'una familia molt rica (amb negocis a nivell internacional) que tenien un super bonsai just al costat de l'entrada de la casa (casa que estava tota amb un mur al voltant) i que volia dir que tenien molts i molts diners, era una demostració de l'estatut social d'aquella familia.


Aquesta ha estat la nostra última parada així que poc després de les 12:00 estàvem arribant ja a l'hostal... però molt felices!!! a més, hem tingut la sort de ser un grup super reduït (només erem 4 persones) així que l'experiència s'ha fet molt propera!!!! ah, i sense que ens intentessin vendre absolutament res!!!

A l'arribar, hem menjat alguna cosa ràpid i ens hem quedat a les tumbones del bar. I allà ha començat a caure el diluvi!!! i què bonic que estava tot sota l'aiguat que estava caient!!!!

Quan semblava que es calmava i que ja no plouria més en una estona, la Glòria, la Pam (una dona australiana de 76 anys que està viatjant ara mateix sola i que té una energia brutal!!!!!) i jo hem agafat les bicis per anar al poblet on van anar ahir la Glòria i el noi madrileny, el Miguel. El camí, com al matí, ha estat genial... passant per tot de caminets super estrets on tots els nens (i no tan nens!) ens saludaven dient "hello!!" amb un somriure a la boca sempre... i el camí, ple de bambú i palmeres era espectacular! després d'una mitja horeta no arriba, hem arribat al poblet i hem estat fent voltes pel seu mercat... petitó però amb molt d'encant. I passejant pel poble hem vist uns nens a l'escola (tot i ser dissabte!)que estaven formant, tipus militar però a la seva manera i al seu ritme, amb somriures a la boca. Ah, i nens i nenes separats!

Hem seguit passejant i hem trobat un lloc on tenien cocos, així que n'hem demanat 3 i hem estat xerrant una estona molt llarga... i se'ns ha posat a ploure, ens hem esperat una estona fins que s'ha calmat una mica però a l'agafar les bicis ha tornat a ploure molt. Però com no volíem que se'ns fes fosc, hem agafat les bicis i ja us podeu imaginar com hem arribat al homestay... jejejeje. Però res que una dutxa no solucioni!!!


Jo m'he vingut a escriure una estona al blog (que ja tenia molta feina enderrerida! :P ) i de sobte ha tornat a caure el diluvi universal... i ha parat, i ha tornat a ploure... sembla que això no canviarà i que tota la nit tindrem el so de la pluja de fons!!! però a mi ja m'agrada ja!

Bona nit!! demà marxem cap a Ho Chi Minh!!